Hula a totes i tots!!
Aquest posting és per a parlar del llibre de Saragossà "El valencià del futur". LLibre molt recomanable per a mestres de valencià.
Ací teniu la ressenya que vaig fer quan vaig llegir-lo. Féu-li una ullada, i si us convenç, llegiu el llibre ;-)
Saragossà, Abelard (2000): El valencià del futur. Una contribució ideològica. Benicarló, Ed. Alambor
Amb el seu llibre, Abelard Saragossà intenta contribuir als debats ideològics vers el valencianisme, indispensables si es vol estudiar i comprendre qualsevol llengua, adoptant una perspectiva històrica crítica.
L’autor comença el seu llibre fent una extensa introducció a aquest on intenta justificar la raó de la seua escriptura, els tòpics tractats a cada capítol, el procés de producció i els destinataris a qui va adreçat.
En primer lloc, partint de la justificació del nom original del llibre, Abelard fa una reflexió referent a la necessitat d’una definició compartida dels termes dialecte i llengua comuna. Massa sovint les paraules dialecte i comuna (referida a la llengua) es troben impregnades de connotacions polítiques pejoratives que pretenen llevar dignitat a aquests mots, un fet així és condemnable.
D’aquesta manera defineix valuosament la llegua comuna com a una coordinació de tots els dialectes, orientada per tota la llengua culta del passat.
Per altra banda, l’autor posa de relleu les naturaleses lingüística i cultural que tota llengua posseeix. Tenint en compte la funció social del llenguatge, és comprensible que la normalització lingüística siga un fenomen no només social sinó sociopolític. Dos pobles que comparteixen una llengua poden acabar arribant a una convergència lingüística que afavorisca la comunicació i unificació cultural, o pel contrari, crear divergències que dificulten la seua comunicació. Tot dependrà de l’actitud que adopten.
Arribats a aquest punt cal remarcar dues propietats molt importants de les normatives lingüístiques: la composicionalitat i el polimorfisme. La composicionalitat afavoreix la cohesió social, ja que afegeix matisos dialectals a la llengua comuna fent d’aquesta una referència per a la resta de dialectes. Pel que fa al polimorfisme, proporciona diversitat de solucions, totes elles normatives. La combinació de totes dues permet arribar a una llengua comuna democràtica o justa.
Altrament, el polimorfisme no sempre aporta riquesa a la llengua i, si les diferents variants no aporten valor a la comunicació o no la faciliten, no hi haurien de conviure. Però un pensar tal comportaria centrar-nos en el vessant lingüístic de l’idioma i oblidar-nos del social, no donant mostres de respecte i consideració cap a una realitat encara viva de la llengua. Per tant, podem concloure que el polimorfisme no aporta una riquesa lingüística però sí una social, i només per aquest fet últim l’hem de tenir en compte.
Parlant de les finalitats de la llengua comuna, posa de manifest que la primera finalitat és facilitar la comunicació interdialectal i, per això, les divergències fòniques que no dificulten la comunicació, diu, no s’haurien d’excloure de la normativa.
Tanmateix, també es pot donar la marginació del vessant lingüístic de les normatives, sobretot per qüestions polítiques, no obstant, aquest fet no beneficia de cap manera a la llengua culta actual.
Aquesta naturalesa doble de què hem parlat suposa la necessitat d’establir uns criteris de selecció per a normativitzar la llengua i d’adquirir un compromís social d’estima, honra i exercici del valencià.
L’autor ens fa reflexionar vers la unicitat de la llengua valenciana, catalana i balear animant-nos a demostrar-la des de la seua praxis partint de la realitat i amb voluntat de canvi (a pesar que hi puguen existir alguns factors negatius en la normativa com ara les conjugacions verbals).
Al seu llibre, Abelard vol fer-nos conscients quant a la escassa participació o influència valenciana en la formació i consolidació de la llengua comuna, donades per la mancança de professionals comunicatius i parlants cultes reflexius de prestigi (que no de qualitat) durant el període de 1850 a 1960.
Els valencians tenim la consciència, o ens l’han feta creure, que el nostre idioma està ple de castellanismes i arcaismes, i la nostra pronuncia apitxada no és ben rebuda dins la llengua comuna. Actuem com siga que actuem, tot està malament. Però no ningú reflexiona pel que fa a la nostra història immigratòria que és la que ha enriquit i conformat el nostre valencià actual. La qual cosa es tradueix en què no hem d’infravalorar la nostra llengua i cultura sinó més aviat el contrari, l’hem d’estimar i practicar, però sense caure en radicalismes. I sobretot, l’hem d’estudiar per arribar a comprendre-la i utilitzar-la de manera reflexiva.
El període comprés entre 1960 i 1980 fou un període de reviscolança del valencià, però no així dins la llengua culta. Tres factors podrien portar-nos a l’automarginació lingüística, tenint en compte que el pes de la llengua escrita és major que el de la llengua oral: que la literatura de prestigi s’ha fet a Catalunya i Mallorca; la marginació que pateixen els nostres escriptors valencians; i la quantitat elevada de llibres que es produeixen a Catalunya comparada amb la menor del País Valencià.
Aquest escriptor posa de relleu que l’abandonament innecessari de mots o estructures típicament valencianes produeix un distanciament negatiu amb la llengua culta i ens endinsa en la frontera del castellà. Raó per la qual hem de potenciar l’ús abundant dels constituents lingüístics valencians, tant morfològics com lèxics.
Pel que fa a la llengua culta, aquesta té l’obligació de no separar-se inútilment de la llengua col·loquial. I quant a la vessant social, la llengua col·loquial ha de veure’s identificada en la llengua comuna. Aquesta identificació és necessària en qualsevol normalització lingüística i suposa una consciència de comunitat.
Perquè aquesta identificació es done cal elaborar un valencià culte que, sense renunciar a la coordinació amb la resta de dialectes, puga nodrir-se del valencià col·loquial i històric. Condició indispensable per a la recuperació del poble valencià.
No obstant això, no podem considerar la literatura popular del franquisme com subalterna, sinó com alterna o alternativa als usos lingüístics dominants en un moment determinant i amb vocació de salvar una llengua i una cultura. L’estudi científic d’aquest passat literari ens permetrà comprendre el nostre passat, reconciliar-nos amb els nostres precursors i continuar la seua tasca d’una manera profitosa.
Ja no es tracta, doncs, de destruir des de fora (els altres a la nostra llengua i cultura), sinó de refer des de dins per tal de continuar avançant. En aquest sentit, l’escriptor proposa als lingüístics, sobretot, continuar amb les nostres formes verbals i no adoptar unes altres que ens resulten alienes. Donat que és treball dels lingüistes la praxis lingüística reflexiva, no renunciant a l’acceptació social que impliquen les nostres variants.
Altre aspecte que hem de comentar és el valencianisme als centres escolars. La introducció de l’assignatura de valencià a les aules ha de venir acompanyada per unes actituds de preocupació i activitat social per part del col·lectiu docent (no podem oblidar que moltes vegades l’alumnat aprèn per modelat) i l’elaboració d’uns materials potents basats en uns continguts actuals i que respecten la història lingüística valenciana.
Arribats a aquest punt no podem sinó fer referència a l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, l’activitat de la qual haurà de seguir aquest camí. L’objectiu final serà aconseguir una llengua que, alhora que siga normativa, siga també genuïna i assimilable.
Referent a la política valenciana davant la llengua, els valors del poble valencià s’han convertit en una mercaderia comercial. El valencianisme ha guanyat poc des del franquisme però ara disposa de més mitjans de recuperació i els hem d’aprofitar.
El valencianisme ha d’aprendre a situar els comportaments castellanistes fora de la llei i la naturalitat, i fer complir eixes lleis valencianes. Per créixer haurem d’apropar-nos comprensivament, pacient i pedagògica a la gent del carrer.
Un punt apart mereix el regionalisme lingüístic d’un sector de la Catalunya oriental, l’actitud de la qual pot ser una ajuda eficaç per a la recuperació dels valencians coma a poble o ben bé al contrari. Moltes han sigut les crítiques, fins i tot per institucions lingüístiques de Catalunya, referides a l’existència d’un cert centralisme radicat en algun sector social de Barcelona.
Aquestes manifestacions centralistes es veuen reflectides sobretot als medis de comunicació i comporten la negació de la perifèria i de retruc la negació centralista d’incorporar constituents lingüístics perifèrics a tot l’àmbit lingüístic.
Per a assolir una llengua comuna democràtica o justa identificativa i útil hem de tenir en compte que aquesta és una construcció social històrica i no mai definitiva.
Sortosament, l’actitud centralista de què parlàvem només és la d’un cert sector, no és general en els parlars orientals. Més aviat al contrari, abunden les visions molt respectuoses, equilibrades i solidàries cap als altres parlars.
Com a conclusions finals, l’autor ens parla de les conveniències del sistema lingüístic posant de relleu que l’objectiu bàsic no és la unificació morfològica, sinó la necessitat que el poble pla, a banda de practicar la seua llengua, s’identifique amb ella. I la millor eixida per al futur de la llengua dels valencians és seguir el camí de les Normes Ortogràfiques de Castelló.
Existeix una interacció entre la unificació lingüística i la unificació de la cultura i de la consciència. Malauradament eixa interacció demana coneixement social i tacte per a evitar corrents socials extremistes.
La diferència bàsica amb els anys 70 és passar d’un sol poble a tres pobles coordinats, presentant un projecte social valencià pel contingut i per la forma, i cercant aliances en tot l’àmbit de l’estat espanyol per a fer que l’estat siga activament respectuós amb cadascun dels pobles i llengües que hi han.
Aquesta valencianitat s’ha d’aplicar també al nom de la llengua i a la normativa lingüística, però sense amagar que la llengua que parlem balears, valencians i catalans és la mateixa.
Per això ha d’existir una institució legislativa valenciana per a l’establiment formal i la difusió de la normativa, no tant per raons políticoinstitucionals com d’acceptació social. I promoure la formació i intervenció d’assessors que avaluen la producció lingüística culta proposant orientacions quan calga. Una institució així és l’anomenada Acadèmia Valenciana de la Llengua.
La societat valenciana només es podrà recuperar com a poble si el valencianisme sap remoure, activar i organitzar la iniciativa popular.
